Slow Food, Fast Food, Good Food, Junk Food i... Happy Kitchen?

Durant els anys 80 va néixer a Itàlia, en contraposició al Fast Food (menjar ràpid), l’anomenat Slow Food (menjar lent). Aquest moviment, que s’ha anat extenent internacionalment, defensa i promou els petits productors artesanals i sensibilitza als consumidors per crear un sistema alimentari més sostenible, basat en el plaer i en compartir una alimentació, alhora que sana, també justa. Afirmen que el menjar es gaudeix més i millor quan els aliments són frescos, lliures de pesticides i locals (d’entorns propers), l’atmosfera és relaxada i no hi ha pressa, amb la televisió apagada, i els àpats es fan en companyia, si pot ser, és clar. 

El Fast Food, en canvi, és un tipus d'alimentació ideat, inicialment, per a preparar i servir el menjar ràpidament en locals especials per a tal fi o bé per a emportar i menjar al carrer. Una de les seves principals característiques és que es consumeix generalment sense coberts ni plats, com per exemple: la pizza, l’hamburguesa, el frankfurt, el shawarma, l’entrepà d’embotit, els burritos, les patates fregides, els nachos, els bunyols..., i que els llocs on se serveix no disposen de cambrers o servei de taula, sinó que cal demanar el menjar a la barra i portar-lo a taula (autoservei), o bé s'ha de prendre fora de l'establiment.

Avui en dia es tendeix a sobreentendre per Fast Food no una manera de preparar els aliments bàsica i ràpida, sinó unes certes preparacions de baixa qualitat nutricional (massa greixos, massa sucre, manca de certs nutrients, amb nombrosos additius, conservants i colorants, racions desmesurades, etc.). D’aquesta manera es confon Fast Food o menjar ràpid amb menjar escombraria o Junk Food. 

Ara bé, tot i que sovint existeix aquesta coincidència, no tot allò que es prepara ràpidament és menjar escombraria.

Per tal de no seguir caient en aquesta confusió en la qual tothom associa Fast Food amb Junk Food, el cuiner Ferran Adrià proposa el Good Food, un tipus de menjar ràpid de fer –“no et posaràs a fer un fricandó quan arribes tard de la feina!”, diu – però saludable i econòmic, com per exemple una truita de carxofes, quan estan de temporada, una amanida o un entrepà de pa amb tomàquet i pernil.

I davant de tanta classificació i tipologia, ara ens arriba des del Japó, la Happy Kitchen. Em consola que per tal d’identificar aquest tipus d’alimentació (?), els seus creadors no hagin incorporat en la seva denominació la paraula “menjar” (food). Així també, espero que ben aviat sorgeixin grups i moviments que equiparin la Happy Kitchen amb algun concepte així com that food is not food (aquest menjar no és menjar), alhora que reclamin la prohibició de la seva producció i comercialització. Jo m’hi apunto! Per què? Mireu el següent vídeo a veure què us sembla.

Per a la Happy Kitchen, mil guspires i a cremar!