Modesta Vilà i Pons (1913-2013)

Quin goig!

Catalana centenària,
filla de Prades,
la seva vila vermella.
Quin goig que fa la tieta!

Mestra rodamón,
segur que rigorosa, i alhora dolça.
Quants versos i refranys apresos de memòria.
Quin goig que fa la tieta!

Inquieta, llesta, vivaç,
a ella no se li escapa ni una.
Ferma, generosa, joganera.
Quin goig que fa la tieta!

Passejades amb la mare,
brisca per parelles,
misses de diumenge, sardanes a la plaça.
Quin goig que fa la tieta!

Trobades amb la família,
amb les nebodes, rialles amb els infants,
se la veu tant feliç acompanyada de qui estima...
Quin goig que fa la tieta!

I quin goig haver-te conegut i estimat tieta.

Estels i carícies per a la meva tieta àvia!

Una onada de bon cinema alemany per fer pensar

Fa un parell de setmanes, vaig veure la pel·lícula alemanya "La ola" ("Die welle", 2008). Pura casualitat. La vaig trobar buscant a Internet més informació sobre l'obra de teatre homònima ("L'onada") que durant aquells dies s'estava representant al Lliure de Gràcia. Ni sabia de l'existència del llargmetratge ni del llibre en el qual es basaven ambdues versions: "La tercera ola", de Dennis Gansel. 

El poc que vaig escoltar sobre el seu argument quan en parlaven al telenotícies, ja em va em va semblar ben interessant. Més encara quan vaig descobrir que la història es basava en fets succeïts realment. De fet, un cop visionat el film, aquet ingredient de veracitat pren força rellevància. Segurament si no hi fos, la majoria de nosaltres conclouria que un relat similar mai no podria haver-se produït en qualsevol de les nostres societats occidentals. Dit aioxò, us poso en situació. Un professor de secundària intenta explicar als seus alumnes el model de govern fonamentat en l'autocràcia. Davant la incredulitat dels joves en negar la possibilitat que una dictadura pugui tornar a instaurar-se al seu país, Alemanya, els proposa participar d'un experiment per tal de demostrar-los tot el contrari...

Tot i que no us escapareu del matís fred i gris que sembla tenyir tot el cinema alemany, us animo entusiastament a que la veieu... i la gaudiu. La pel·lícula és àgil i entreringuda. Les històries paral·leles dels personatges, davant del risc de fer decaure l'interès, esdevenen un bon complement al fil conductor principal de la pel·lícula. Bones interpretacions i guió, malgrat tres o quatres diàlegs sobrers, força correcte. Potser alguns direu que sóc massa exigent en aquest darrer aspecte. Possiblement així sigui. Però és que en veure pel·lícules on hi apareixen protagonistes menors d'edat, gairebé sempre trobo que el vocabulari que utilitzen, i que demostra el seu nivell de coneixements, és molt més elevat d'aquell que, suposadament, els correspondria. De ben segur caic en l'error, com és en el cas de "La ola", de comparar-lo amb el que jo feia servir quan tenia 16 anys, ni molt menys, d'un nivell similar.

Per últim, ja us dic ara que no em semblaria pas cap mala idea que aquest títol fos d'obligat visionat per a tot l'alumnat de secundària. Ho justificaria a partir del meu total acord amb la idea expressada per en Joan-Francesc Pont en la seva intervenció a l'acte públic de la darrera assemblea del Moviment Laic i Progressista (MLP): "L'única cosa que obligaria a fer als meus semblants és a pensar". I "La ola", poc o molt, us farà pensar.

Nota: podeu veure tota la pel·lícula (VOSE) a youtube.

Un bon estel per a aquesta interessant pel·lícula.

Miss Peggy: samarretes & more

Tinc una amiga que veient com està el panorama laboral, ha decidit fa un parell de mesos endinsar-se en el món de l’emprenedora i fer realitat la idea de “Miss Peggy: samarretes & more”. Suposo que amb aquest nom-reclam no calen gaires més explicacions per saber de què va el seu projecte, però, en tot cas, us el concreto una mica més: fa samarretes infantils. Són la mar de xules i originals, i diu que ben aviat també treurà una línia de davantals per a nens i nenes que volen fer el tafaner a la cuina.

Ara per ara, les seves vendes es fan mitjançant, principalment, el boca-orella i la paradeta que va posant a algunes fires i mercats. Sembla que la cosa pinta bé i en aquest poc temps que porta en el negoci, les seves samarretes ja han aparescut fins i tot per TV3, a l’espai Internet del TN migida del 02/12/12 (regalsgeneratius.org).

Com que ahir va ser el seu aniversari i no li vaig fer cap regalet, he pensat posar-hi una mica de remei i escriure aquest post per tal de col·laborar en la promoció i difusió dels seus productes. Així que aquí els teniu! Són una mostra, però si voleu més informació o veure altres dissenys, no dubteu en posar-vos en contacte amb Miss Peggy (Núria – carnur@gmail.com).

Per molts anys Núria i molta sort amb Miss Peggy!

No podia ser d'una altra manera, per a la Núria & Miss Peggy, un munt d'estels!

Sofia, la meva "Yuri particular"

És 12 d’octubre. Dia assenyalat com a festiu. Per tant, no vaig a treballar i aprofito per fer coses per casa. Moltes persones diuen que avui no hi ha res a celebrar i que hauria de ser laborable. Entenc i comparteixo les seves raons i arguments. Però des d’aquest any no hi estic gaire d’acord, o no del tot, vaja. L’explicació és ben senzilla. Potser tu ja la deus imaginar. I és que dubto molt que m’hagués recordat que avui la meva fillola, la Sofia, ha fet mig any si aquest divendres hagués estat com qualsevol altre. Així que ja ho veus, és el teu equador d’aniversari!!! Toca doncs desitjar-te moltes felicitats i fer-te un petó ben gros!!!

Sí, ja ho sé, potser sóc l’únic que t’ha felicitat durant el dia d’avui. No t’estranyis. El cert és que no tenim per tradició celebrar-ho això. Però estaria bé, no trobes? Seria un altre dia especial al llarg de l’any. Podries convidar a casa a jugar a tots els amics perquè fas cinc anys i mig, per exemple. I si a sobre aquell dia és festiu, com en el teu cas, doncs encara millor, ho tindries ben fàcil!

Però encara queda molt de temps perquè arribis a fer els cinc anys i mig! Avui és avui i no cal deixar les coses per més endavant. Així que en el teu primer “equador d’aniversari”, et faig arribar un nou regal per al futur que desitjo t’agradi.

Sabies què, a més del teu aniversari, cada 12 d’abril se celebra arreu del món la “Yuri’s night” en commemoració al primer viatge que va fer un ésser humà, Yuri Gagarin, a l’espai, fet que va succeir el 12 d’abril del 1961?

Per a la meva "Yuri particular": mil i una carícies en forma de lluna i estels!

Slow Food, Fast Food, Good Food, Junk Food i... Happy Kitchen?

Durant els anys 80 va néixer a Itàlia, en contraposició al Fast Food (menjar ràpid), l’anomenat Slow Food (menjar lent). Aquest moviment, que s’ha anat extenent internacionalment, defensa i promou els petits productors artesanals i sensibilitza als consumidors per crear un sistema alimentari més sostenible, basat en el plaer i en compartir una alimentació, alhora que sana, també justa. Afirmen que el menjar es gaudeix més i millor quan els aliments són frescos, lliures de pesticides i locals (d’entorns propers), l’atmosfera és relaxada i no hi ha pressa, amb la televisió apagada, i els àpats es fan en companyia, si pot ser, és clar. 

El Fast Food, en canvi, és un tipus d'alimentació ideat, inicialment, per a preparar i servir el menjar ràpidament en locals especials per a tal fi o bé per a emportar i menjar al carrer. Una de les seves principals característiques és que es consumeix generalment sense coberts ni plats, com per exemple: la pizza, l’hamburguesa, el frankfurt, el shawarma, l’entrepà d’embotit, els burritos, les patates fregides, els nachos, els bunyols..., i que els llocs on se serveix no disposen de cambrers o servei de taula, sinó que cal demanar el menjar a la barra i portar-lo a taula (autoservei), o bé s'ha de prendre fora de l'establiment.

Avui en dia es tendeix a sobreentendre per Fast Food no una manera de preparar els aliments bàsica i ràpida, sinó unes certes preparacions de baixa qualitat nutricional (massa greixos, massa sucre, manca de certs nutrients, amb nombrosos additius, conservants i colorants, racions desmesurades, etc.). D’aquesta manera es confon Fast Food o menjar ràpid amb menjar escombraria o Junk Food. 

Ara bé, tot i que sovint existeix aquesta coincidència, no tot allò que es prepara ràpidament és menjar escombraria.

Per tal de no seguir caient en aquesta confusió en la qual tothom associa Fast Food amb Junk Food, el cuiner Ferran Adrià proposa el Good Food, un tipus de menjar ràpid de fer –“no et posaràs a fer un fricandó quan arribes tard de la feina!”, diu – però saludable i econòmic, com per exemple una truita de carxofes, quan estan de temporada, una amanida o un entrepà de pa amb tomàquet i pernil.

I davant de tanta classificació i tipologia, ara ens arriba des del Japó, la Happy Kitchen. Em consola que per tal d’identificar aquest tipus d’alimentació (?), els seus creadors no hagin incorporat en la seva denominació la paraula “menjar” (food). Així també, espero que ben aviat sorgeixin grups i moviments que equiparin la Happy Kitchen amb algun concepte així com that food is not food (aquest menjar no és menjar), alhora que reclamin la prohibició de la seva producció i comercialització. Jo m’hi apunto! Per què? Mireu el següent vídeo a veure què us sembla.

Per a la Happy Kitchen, mil guspires i a cremar!