Gemma Martin (1954-2011)

Mirada còmplice,
somriure afable, tímid.
Serena.

Formiga inquieta.

Gestos senzills,
paraules justes, precises.

Generosa.

D’idees clares, honestes.

Dolçor i rigor.

Discreció.

Bella per fora i més bella per dins.

De confiança, amiga.

Ferma.

Esforç i esperança.

La revolució? dia a dia, pas a pas.

Un dinar a Llavaneres,

els meus 39 anys,

converses, riures, abraçades...

Gràcies per ser-hi,

pel tresor de la coneixença,

perquè ha estat tot un plaer.

Per a tu, mil i una carícies!

Divendres 22 de novembre de 1968

No sé si heu fet mai el curiós exercici –per a alguns segur que del tot frquii- de cercar a Internet quins esdeveniments rellevants van passar al món el mateix dia en què vàreu néixer. Bé, jo fa pocs dies que ho vaig fer. Hi apareixen dos fets, i cap d’ells fa referència al meu naixement (ei, que això ja m’ho esperava!). Un és el naixement d’un tal Rasmus Lendorf, programador informàtic greenlandès, creador de la primera versió del llenguatge informàtic php. M’hagués semblat més adient que haguessin destacat el dia en què el sr. Lendorf va crear o va donar a conèixer aquest programa, que no pas el seu primer dia de vida. Però ja se sap, si abans no has nascut segur que després no fas res d’important a la vida, ni que t’hi esforcis! En tot cas, ara puc entendre i justificar d’alguna manera que aquell 22 de novembre de 1968 els astres van voler que tots els gens portadors de saviesa matemàtica i informàtica se’ls emportés un altre. Què hi farem!

L’altre esdeveniment que apareix en el mateix dia que un servidor començava a bramar a la clínica del Pilar de Barcelona, succeeix a Londres. Sortia a la llum el disc dels Beatles “white album”. Us diré que m’agraden els Beatles, però confesso que tampoc sóc ni he estat mai un gran amant de la banda de Liverpool. Per tant, conec ben poc la seva trajectòria musical i els seus treballs discogràfics. El “white album” no és cap excepció a això. Però vés per on! L'únic detall que sabia d'aquest disc i resulta que ara es converteix en un veritable tresor per a mi. Quelcom que m’ha emocionat molt descobrir-lo i relacionar-lo amb una sèrie de vivències. No és altre que la darrera cançó que apareix en aquest àlbum, “Good night”.

“Good night” era –ara farà més de vint anys i no sé si encara ho és- la carta de presentació i de comiat del programa “La nit dels ignorants” de Catalunya Radio. Preguntes de tot tipus, respostes d’arreu del país, trucades impertinents, veus que denotaven certa soledat, persones amb insomni, en Carles Cuní... L’escoltava gairebé cada nit, però molt poques vegades arribava fins al final. Ho recordo molt gratament, amb certa nostàlgia però amb molta dolçor... Jo era on sempre, a la meva habitació, en un indret ple de papers, carpetes i amb més d’una andròmina, estirat en aquell llit que es baixava i que ja feia anys que em quedava petit per tot arreu... Aquell era el meu món particular, el meu refugi... M’hi trobava tan a gust! Des d’allà sentia moltes nits les passes del pare que, tot i dormir feia hores, s’aixecava per anar a la cuina a fer un glop ben fred d’aigua de “litines”... I més proper sentia aquell sorollet elèctric de la màquina de cosir de la mare. Tan tard i ella encara feia feina... Sí, jo era al meu amagatall, i pobre d’aquell que hagués gosat entrat-hi sense abans trucar a la porta! Però tot allò que succeïa just a l’exterior no m’era gens indeferent... Al contrari, m’agradava... I molt m’agradava! I de tant en tant, apareixia aquella melodia... “Good night, sleep tight...”... Mai no hauria trobat una millor banda sonora per a aquells moments... Tot plegat em suposava un autèntic bàlsam de plaer i recodar-ho avui, en el dia que faig quaranta-tres anys, també.

Evidentment, això es mereix una molt bona carícia!

La meva primera quiche

Avui ha sigut el dia. Finalment! I és que això de fer una quiche ja feia unes quantes setmanes que em rondava pel cap... És més! Encara no fa un mes que em vaig comprar un nou motllo per al forn amb aquest precís objectiu. Dit això potser ara us penseu que tinc un exèrcit de motllos a la cuina, cadascun d’ells especial per preparar cada àpat que es forneja. Ufff! Res més lluny de la realitat... Des de ja fa un bon grapat d’anys restava tot sol i oblidat (molt oblidat!) al fons d’un armari el típic motllo per fer pa de pessic.

A dos quarts d’onze he arribat a casa amb el carro de la compra. Només un parell de minuts més tard, ja estaven tots els ingredients per fer la quiche ben posadets al taulell de la cuina a punt per a fer-los servir. En aquell moment m’he imaginat que arribarien els de la tele a enregistrar com un servidor preparava l’àpat... M’ha fet gràcia això, però la idea s’ha esvaït ràpidament quan he començat a tallar el porro ben petit, no pas perquè no arribi a l’objectiu de deixar-lo ben trinxadet sinó perquè molt em temo que el meu mètode no acaba sent gaire ortodoxe i, per tant, penso que poc amable per a què sigui vist per qualsevol telespectador.

I anar fent, a poc a poc i seguint fil parranda el vídeo d’Internet. Si, si, un video. I què us pensàveu? No m’hagués atrevit pas a fer l’àpat sense disposar d’un suport visual! Així que durant un parell d’hores he anat seguint la recepta de la quiche de porro, carbaçó i baicon que m’anava explicant el sr. Arguiñano... Sort que en el video no explicava cap acudit dels seus! Hagués estat insuportable i segurament hagués afegit aquell moment de desesperació que gairebé sempre apareix quan es cuina un àpat per primera vegada. Però res, tot ha anat com una seda i, de fet, el resultat final ha superat qualsevol de les expectatives tant de presència com de gust (us ho puc ben assegurar!).

Ja ho sé que no queda gaire bé això de posar-se medalles un mateix però és que m’ha quedat tan bé i està tan bona que em mereixo una bona carícia!