La meva primera quiche

Avui ha sigut el dia. Finalment! I és que això de fer una quiche ja feia unes quantes setmanes que em rondava pel cap... És més! Encara no fa un mes que em vaig comprar un nou motllo per al forn amb aquest precís objectiu. Dit això potser ara us penseu que tinc un exèrcit de motllos a la cuina, cadascun d’ells especial per preparar cada àpat que es forneja. Ufff! Res més lluny de la realitat... Des de ja fa un bon grapat d’anys restava tot sol i oblidat (molt oblidat!) al fons d’un armari el típic motllo per fer pa de pessic.

A dos quarts d’onze he arribat a casa amb el carro de la compra. Només un parell de minuts més tard, ja estaven tots els ingredients per fer la quiche ben posadets al taulell de la cuina a punt per a fer-los servir. En aquell moment m’he imaginat que arribarien els de la tele a enregistrar com un servidor preparava l’àpat... M’ha fet gràcia això, però la idea s’ha esvaït ràpidament quan he començat a tallar el porro ben petit, no pas perquè no arribi a l’objectiu de deixar-lo ben trinxadet sinó perquè molt em temo que el meu mètode no acaba sent gaire ortodoxe i, per tant, penso que poc amable per a què sigui vist per qualsevol telespectador.

I anar fent, a poc a poc i seguint fil parranda el vídeo d’Internet. Si, si, un video. I què us pensàveu? No m’hagués atrevit pas a fer l’àpat sense disposar d’un suport visual! Així que durant un parell d’hores he anat seguint la recepta de la quiche de porro, carbaçó i baicon que m’anava explicant el sr. Arguiñano... Sort que en el video no explicava cap acudit dels seus! Hagués estat insuportable i segurament hagués afegit aquell moment de desesperació que gairebé sempre apareix quan es cuina un àpat per primera vegada. Però res, tot ha anat com una seda i, de fet, el resultat final ha superat qualsevol de les expectatives tant de presència com de gust (us ho puc ben assegurar!).

Ja ho sé que no queda gaire bé això de posar-se medalles un mateix però és que m’ha quedat tan bé i està tan bona que em mereixo una bona carícia!